Geografia i procediments - Ciències Socials, IES Juníper Serra

Report
La geografia i els procediments
geogràfics
IES JUNÍPER SERRA
DEPARTAMENT DE
CIÈNCIES
SOCIALS
Paràmetres tècnics
 Power Point
 Diapositives: 92
 Hipervincles: a partir de les diapositives 5-7
(índexs-organigrames).
 Transició d’una diapositiva a l’altra: “clic” amb
el mouse.
Introducció
 Amb aquesta presentació del departament de
Ciències Socials, l’alumnat pugui comptar amb
un material visual que, complementàriament a les
activitats de l’aula, serveixi per introduir alguns
elements bàsics de la geografia com a disciplina
científica.
 Per això, a través de les 92 dispositives que
conformen aquesta unitat, els alumnes podran
disposar d’un seguit d’informacions indispensables
per comprendre i analitzar visualment:
Introducció
– A) El concepte de geografia, tot analitzant les diferents
branques en què es subdivideix aquesta ciència.
– B) Els principals procediments geogràfics,
especialment, els que es refereixen a la localització i a
la representació de l’espai geogràfic, tals com:
•
•
•
•
La xarxa i les coordenades geogràfiques.
Els sistemes de projecció i l’escala cartogràfica.
Els tipus de mapes.
El mapa topogràfic.
– C) El desenvolupament de la cartografia al llarg de la
història, tot dedicant especial atenció als personatges i
esdeveniments clau del procés.
Índex
La geografia i els procediments geogràfics
El concepte de Geografia
Les branques de la Geografia
Les fonts d'informació geogràfica
Annex documental
-El naixement de la geografia moderna
-Les escoles geogràfiques
-Corrents geogràfics recents
Els procediments del mètode geogràfic
La localització de l'espai
La representació de l'espai
La cartografia
Índex
La localització de l'espai
La xarxa geogràfica
Meridians
Paral·lels
Coordenades geogràfiques
Latitud (N/S)
Longitud (E/W)
Índex
La representació de l'espai
La cartografia
La cartografia:els mapes
Els sistemes de projecció
-Cilíndrica
-Cònica
-Azimutal
-Altres
La representació de la terra
-Projecció de Mercator
-Projecció de Peters
La cartografia a través del temps
L'escala
-Definició
-Tipus d'escales:
Gràfica/numèrica
Tipus de mapes
-Temàtics
-Topogràfics
El món antic
El món islàmic
El món cristià
L'era dels descobriments
Els segles XVIII i XIX
Les tècniques modernes
Isolínies/Diagrames
Fletxes/Coroplètics
Anamòrfics/Figures
El mapa topogràfic
El concepte de geografia
 Geografia: concepte que procedeix dels termes grecs
“ge” (terra) i “graphein” (descriure).
 La geografia és la ciència que mira d’analitzar i
d’explicar la localització i la distribució en l’espai dels
diferents elements de la superfície terrestre.
– La complexitat de la geografia és deguda a la complexitat
mateixa dels fets que estudia.
– El seu objecte és l’anàlisi dels resultats de les relacions entre dues
estructures diverses: la física i la humana.
• Ambdues són objecte d’estudi de moltes altres ciències que
n’analitzen aspectes parcials (geologia, biologia, sociologia,
economia, etc.).
Les branques de la geografia
Les branques de la geografia
Geografia general
Estudia un element geogràfic
o un conjut d'elements geogràfics
en tota la superfície terrestre
Geografia regional
Estudia els elements geogràfics
que apareixen a un sector concret
de la superfície terrestre
La geografia general
Les branques de la geografia general
Geografia física
Biogeografia
Geografia humana
- Estudia tots els elements
naturals inanimats
de la superfície terrestre
-Estudia tots els
elements naturals
animats
-Estudia allò que
té relació amb l'home
i les seves activitats
Per tal d'analitzar
el medi on l'home
viu i desenvolupa
les seves activitats
Especialment els
fenòmens d'interrelació
i de distribució en l'espai
dels éssers vius
La geografia general
Les branques de la geografia general
Geografia física
Biogeografia
Geografia humana
Es relaciona amb:
la geologia,
la meteorologia i
la oceanografia
Es relaciona amb:
la biologia i
l'ecologia
Es relaciona amb:
la demografia,
l'economia,
la sociologia, etc.
Geomorfologia
Fitogeografia
Geografia social
Climatologia
Zoogeografia
Demogeografia
Hidrogeografia
Pedologia
Geo. política
Geo. econòmica
Agrària
Industrial
Serveis
Geo. urbana
Les eines dels geògrafs
Les fonts d'informació geogràfica
Les fonts directes
Les fonts indirectes
Observacions
de camp
Fonts
cartogràfiques
Enquestes
Mapes
Entrevistes
Fonts
gràfiques
Gràfics
Fonts
estadístiques
Bases de dades,
Anuaris...
Fonts
escrites
Informes,
Textos...
Altres
Fotografies,
Mitjans informàtics...
Els procediments del mètode geogràfic
 La localització de
l’espai:
– La xarxa
geogràfica.
 La representació
de l’espai:
– La cartografia.
La localització de l’espai geogràfic
 La xarxa geogràfica permet
localitzar qualsevol punt sobre la
superfície terrestre.
– Mitjançant línies imaginàries:
• Meridians.
• Paral·lels.
– La xarxa de meridians i paral·lels
determina les coordenades
geogràfiques:
• Latitud (0-90ºN/S) a partir de
l’Equador.
• Longitud (0-180ºE/W) a partir del
meridià de Greenwich.
Les coordenades geogràfiques:línies
de latitud i de longitud
Les coordenades geogràfiques
La representació de l’espai geogràfic
La representació de l’espai: la
cartografia
La cartografia és la ciència que té per
objecte l’elaboració de mapes, així com la
seva utilització.
– El mapa és la representació simplificada de la
superfície terrestre sobre una superfície plana.
– La realització de mapes requereix:
• Un sistema de projecció.
• Una escala.
Les projeccions cartogràfiques
 Projecció cartogràfica: acció i resultat de representar una
regió de la superfície terrestre sobre un pla.
 Alteracions més usuals de la projecció cartogràfica:
– Deformació de l’escala: l’escala no és la mateixa en tots els punts
del mapa.
– Deformació de l’àrea: àrees iguals en el globus no determinen
àrees iguals en el mapa.
– Deformació de la forma: la zona projectada no té la mateix forma
que la zona originària.
 Principals tipus de projeccions:
– Cilíndrica.
– Cònica.
– Azimutal.
Els sistemes de projecció
 Projecció cilíndrica
– Xarxa perpendicular de
meridians i paral·lels.
– Els paral·lels tenen una
separació variable.
– Els meridians són
equidistants.
– L’exemple més
representatiu és la
projecció de Mercator.
Els sistemes de projecció
 Projecció cònica
simple
Paral·lel de contacte
– Es projecta un hemisferi
sobre un con, tangent al
globus per un paral·lel
(paral·lel base).
– Els paral·lels són arcs de
cercle concèntrics al pol.
– Els meridians són radis
de cercle que
convergeixen al pol.
Els sistemes de projecció
 Projecció azimutal o polar
– Tipus de projecció obtinguda a
partir de la cònica simple. Fa
tendir el con a un pla en què la
xarxa de meridians i paral·lels
són equidistants.
– Els paral·lels són cercles
concèntrics al pol.
– Els meridians són radis de
cercle que convergeixen al pol.
– S’utilitza, sobretot, per
representar les regions polars.
Els sistemes de projecció
 Projeccions
pseudocilíndriques
– Són aquelles en què els
paral·lels són rectilinis.
– Per exemple: la projecció
sinusoïdal que permet
representar tot el globus, bé
que les grans distorsions
apareixen a les zones polars.
– O la projecció homolosina
de Goode que distorsiona
mínimament les zones de la
terra i és emprada per fer
mapamundis.
Els sistemes de projecció
Cilíndrica
Azimutal
Cònica
Homolosina
La representació de la Terra
La projecció de Mercator (1569)
– Projecció cilíndrica.
• Deforma la superfície de la terra.
–
–
–
–
L’hemisferi Nord està sobredimensionat.
L’Equador està desplaçat.
Col·loca el continent europeu al centre del mapa.
Amèrica del Nord i Europa es veuen més grans.
La projecció de Mercator
 Els errors de Mercator:
 Europa (9,7 milions Km2)
sembla més extensa que
Amèrica Llatina (17,8 milions
Km2).
 Àfrica (30 milions Km2) sembla
més petita que l’URSS (22,4
milions Km2).
 Amèrica Llatina (17,8 milions
Km2) sembla més petita que
Groenlàndia (2,1 milions Km2).
La Mediterrània a la projecció de
Mercator
La representació de la Terra
 La projecció de Peters (1973)
– Projecció cilíndrica.
• Representa les dimensions de la Terra amb més fidelitat.
– L’Equador està situat al centre del mapa.
– Col·loca el continent africà al centre del mapa.
– Les deformacions més grans es donen a la zona dels pols.
La projecció de Peters
L’escala
 Escala és la relació
constant que hi ha entre
la distància sobre el
mapa i la distància real
mesurada sobre el
terreny representat.
– Dos tipus d’escala:
• Gràfica.
• Numèrica.
Petita i gran escala
 A l’escala numèrica, com més petit és el
denominador més gran és l’escala.
– Mapes a petita escala: a partir de 1:10.000.000.
• S’utilitzen per representar grans porcions de la Terra.
– Mapes a mitjana escala: compresos entre
1:10.000.000 i 1:100.000.
– Mapes a gran escala: inferiors a 1:100.000
• Representen poc espai territorial, però els accidents
representats hi són indicats amb molt de detall. Per
exemple el Mapa Topogràfic Nacional a escala 1:25.000 o
1:50.000.
Mapes a diferents escales
Tipus de mapes
 Mapes temàtics:
– D’isolínies.
– De diagrames.
– De fluxos.
– De coropletes.
– Anamòrfics o distorsionats.
– De figures.
 Mapes topogràfics.
Mapes d’isolínies
 Utilitzen línies
corbes que uneixen
punts d’un mateix
valor:
– Temperatures.
– Precipitacions.
– Pressió atmosfèrica,
etc.
 Utilitzen diagrames
Mapes de diagrames
de barres, de sectors,
etc. per tal d’oferir
informació
(bàsicament
estadística) sobre
l’espai representat.
Mapes de fluxos o de línies
 Les línies o fletxes
solen representar
moviments.
– Les línies o fletxes
tenen un gruix
proporcional al volum
del moviment.
Mapes de coropletes
 Utilitzen colors o
trames per representar
l’àrea que ocupa un
fenomen.
Mapes anamòrfics o distorsionats
 Canvien les dimensions
reals dels països o
regions per fer-los
proporcionals al fet que
cartografien.
Aportacions al camp de la
investigació científica
Mapes de figures
 Utilitzen figures
(esferes, quadrats,
figures diverses) per
localitzar fenòmens
puntuals.
El mapa topogràfic
 El Mapa Topogràfic Nacional representa
els aspectes físics i humans més destacats
d’una zona del territori nacional.
– Característiques bàsiques:
• Escala 1/25000; 1/50.000.
• Aspectes físics:
– Representació del relleu (corbes de
nivell o isohipses).
– Hidrografia.
– Vegetació natural.
• Aspectes humans:
– Usos del sòl.
– Hàbitat.
– Toponímia.
El mapa topogràfic. Les corbes de nivell
(isohipses)
 Les corbes de nivell (isohipses) són línies que
uneixen punts del terreny que tenen la mateixa
altura.
 Són línies equidistants.
 Com més gran és l’escala d’un mapa, més petita
és l’equidistància.
– Mapa topogràfic a escala 1:25.000, l’equidistància és
de 10 metres.
– Mapa topogràfic a escala 1:50.000, l’equidistància és
de 20 metres.
El mapa topogràfic. Les corbes de
nivell (isohipses)
Diferents accidents del relleu
 La cota indica l’alçada
del relleu sobre el
nivell de la mar.
 El punt culminant
s’anomena cim i la
superfície que
l’envolta, vessant.
Diferents accidents del relleu
 El pendent és la inclinació
o desnivell del terreny.
S’expressa mitjançant un
percentatge que indica els
metres que es pugen o
baixen per cada 100 m.
 El pendent és més
pronunciat quan les corbes
de nivell estan més
pròximes.
Diferents accidents del relleu
 La carena és la línia
divisòria de dos
vessants i separa dues
conques
hidrogràfiques.
Diferents accidents del relleu
 El congost o barranc
és un pas estret entre
muntanyes que ha
estat excavat per un
riu o torrent.
Diferents accidents del relleu
 El tàlveg o vall és el lloc on van les aigües
que baixen pels vessants.
Diferents accidents del relleu
 La disminució de les
corbes de nivell indica
una depressió quan el
terreny que l’envolta
té una major alçada.
La cartografia a través del temps
 Mapamundi.
Anònim segle XV
El món antic
 Mesopotàmia: primers intents de
representació gràfica d’un territori.
– Una de les mostres més antigues és una
peça de fang que representa la vall del
riu Eufrates. Trobada a uns 300 km de
Babilònia, està escrita en caràcters
cuneïformes i hom li calcula uns 4.500
anys d’antigüitat.
 Aportacions més notables del món
antic:
– A la Mediterrània: cultura grega.
• Figura més destacada: Ptolomeu (90-168).
Ptolomeu
Claudi Ptolomeu (90-168 dC).
– Astrònom i matemàtic, establí les bases de la
cartografia científica.
– “La seva Geographia és considerada el primer Atles
mundial. És una obra que conté taules de coordenades de
situació (longitud i latitud) d’unes vuit mil localitats i els
criteris per construir un mapamundi amb un sistema de
meridians i paral·lels.
– El món conegut (de Canàries a l’Índia i del nord d’Europa
a la regió etiòpica) està centrat a la mar Mediterrània”.
Atles de les Illes Balears. CD. 1998.
Mapa de Ptolomeu en projecció cònica
Aquest mapa representa gairebé tot el món conegut a la seva
època. Està considerat com l’exponent màxim de la cartografia grega
antiga i fou un model per a àrabs i europeus durant molts de segles.
El de la imatge procedeix d’una edició del segle XV.
Còpia medieval d’un mapamundi romà
 A l’època romana
s’oblidà el sistema de
projeccions i es retorna a
l’antic mapa de disc dels
primitius.
 Dins aquest cercle, els
romans hi situaren el seu
Orbis Terrarum amb els
tres continents coneguts:
Europa, Àsia i Àfrica.
L’edat mitjana. El món islàmic
 La caiguda de Roma implica un retrocés en el
desenvolupament de les tècniques
cartogràfiques.
 Al món cristià:
– Adaptació de la cartografia a la teologia cristiana.
 Els avenços més notables es van produir en el
món islàmic.
– Els mapes s’orienten amb el sud a la part superior i
el nord a la inferior.
Mapamundi del llibre “Comentari de l’Apocalipsi”
de Sant Joan (1109)
El món islàmic
 La cultura islàmica va desenvolupar
enormement la ciència cartogràfica i
geogràfica.
– Es recupera la idea de l’esfericitat de la terra.
– Es va calcular amb molta precisió el radi
terrestre.
– Es va determinar l’extensió real de la
Mediterrània.
• Mapamundi d’al Idrisi (1154).
Mapamundi d’al Idrisi (1154)
 Els àrabs aplicaren
els grans
coneixements que
tenien sobre
astronomia,
matemàtica i
geometria a la
cartografia.
 El mapa d’al Idrisi és
la peça més
important de la
cartografia àrab.
El món cristià (segles XII-XV)
 Expansió comercial de les ciutats italianes i de la
Corona d’Aragó.
– Segle XIII: lligats a la invenció de la brúixola, apareixen les
cartes nàutiques medievals (portolans).
• Fets sobre pell d’ovella, representen amb molta precisió el món
mediterrani i el seu entorn més immediat.
• La seva toponímia correspon als llocs costaners, amb gran detall dels
caps, dels golfs i de la costa en general.
• Els interiors apareixen sense noms de llocs, però estan adornats amb
escuts d’armes, banderes, arbres i figures de reis.
• Inclouen una trama de roses dels vents amb direccions indicades per
la brúixola.
• A Mallorca destaca l’escola de cartografia mallorquina i,
especialment, la família de cartògrafs Cresques.
La cartografia
mallorquina
 S’entén per cartografia mallorquina
el conjunt de cartes nàutiques
signades a Mallorca o a un altre lloc
per un autor d’origen mallorquí amb
els textos escrits en català.
 L’escola de cartografia mallorquina
s’inicia en el segle XIV i és el nucli
aglutinant de la cartografia als Països
Catalans.
 Es caracteritza per:
– Ús del català en la toponímia.
– Abundants roses dels vents.
– Tractament del relleu, curs dels rius,
estuaris, deltes...
Atles català (Cresques -1375)

L’atles català .Abraham i Jafudà Cresques
 Abraham Cresques.
 L’atles català és un
mapamundi dibuixat el 1375
per Abraham Cresques o el
seu fill Jafudà.
 Es conserva a la Biblioteca
Nacional de París. Consta de sis
fulls de pergamí.
 Els dos primers són
introductoris.
 Als altres s’hi representen
quatre mapes que donen la
representació del món llavors
conegut: Europa, Àfrica i Àsia,
des del meridià de les Canàries
fins a la mar de la Xina i des del
tròpic de Càncer fins al paral·lel
60º N.
– Cartògraf jueu mallorquí. Era d’ofici
bruixoler, rellotger i constructor
d’instruments nàutics.
– Protegit dels reis d’Aragó, deixà una
abundant documentació sobre cartes
nàutiques.
– Se li atribueix l’atles català (1375) en
la confecció del qual fou ajudat pel seu
fill Jafudà.
 Jafudà Cresques.
– Nascut a la ciutat de Mallorca el 1350,
els reis d’Aragó li encarregaren
diverses obres.
– El 1391 es convertí al cristianisme i
prengué el nom de Jaume Ribes.
– Del 1399 al 1405 treballà a Barcelona
amb el cartògraf genovès Francesco
Beccà.
L’expansió de l’escola de cartografia
mallorquina
 Al segle XV, la cartografia mallorquina, juntament amb la precisió
cartogràfica té una presentació acurada i brillant.
 A mitjan s. XV comença la dispersió de molts cartògrafs mallorquins
que mantingueren, però, els cànons de l’escola.
 Un exemple representatiu n’és Bartomeu Olives que, el 1538 deixà
Mallorca. Els seus descendents treballaren a Messina, Palerm, Nàpols,
Marsella, Liorna, etc.
Portolà de
Bartomeu Olives
(1538)
L’herència de l’escola de cartografia
mallorquina
Carta nàutica de Jaume Olives
(1571)
Carta nàutica de Jacobus Russus,
Messina (1535)
Mapa de Paolo Toscanelli (segle XV)
Paolo Toscanelli (Florència 1397-1482). Geògraf, matemàtic, astrònom i
astròleg italià. Es dedicà sobretot a la geografia i a la cosmografia. Afirmà
que la travessia de l’Atlàntic era el camí més directe cap a l’Orient.
L’edat moderna: l’era dels descobriments
Globus de J. Schöner (1520)
Mapamundi segle XVI
 Els descobriments portuguesos i espanyols desenvoluparen
extraordinàriament el món conegut i la cartografia.
– Apareixen els primers mapamundis que inclouen el continent americà.
– Els grans viatges científics del segle XVIII i, posteriorment, el
colonialisme del segle XIX, impulsaren definitivament la cartografia.
L’escola holandesa de cartografia
 A mitjan segle XVI s’inicia l’edat d’or de la cartografia
holandesa, que durà al voltant d’un segle.
 Per la seva condició de comerciants, els holandesos
tenien notícies de bona part del món.
 Els mapes sortits dels tallers holandesos estaven dins
d’una línia d’una certa fantasia que, en part, servia per
omplir espais que haurien quedat en blanc per manca
d’informació.
 El títol, l’escala i algunes notes anaven dins d’una
llegenda formada per elements decoratius.
 Les figures més representatives d’aquesta escola foren
Gerhard Mercator, Abraham Oertel i la dinastia
Blaeu.
Gerhard Mercator (1512-1595)
 Estudià geografia, geometria i astronomia.
 La seva gran aportació és la projecció cilíndrica.
 Perfeccionà el model ptolomeic que dominava la cartografia fins
llavors.
 L’èxit editorial no li arribà fins que Jacobus Hondius edità la seva
obra de forma pòstuma.

Atles Minor de Mercator (s. XVI)

Atles Mercator-Hondius (1633)
Mapa d’Europa de Gerhard Mercator
(1554)
La dinastia Blaeu
 La dinastia Blaeu
establerta a Amsterdam,
tanca la relació de
cartògrafs de l’escola
holandesa.
 Willem Blaeu (15711638), geògraf holandès,
s’especialitzà en la
construcció de mapes i
instruments matemàtics.
El 1619 publicà el seu
primer Atles, titulat
Theatrum mundi.
La cartografia de les Illes Balears (segles
XVI-XVII)
Les Illes Balears, segons G. Blaeu (1635)
 A partir de la segona
meitat del segle XVI
apareixen els primers
mapes particulars de les
Illes i es confeccionen
plànols dels principals
nuclis urbans, d’entre els
quals destaca el de la
ciutat de Mallorca
d’Antoni Garau (1644).
La cartografia al segle XVIII
 El segle XVIII és un segle de
progrés i de consolidació de la
cartografia.
– L’escola holandesa és
substituïda per l’escola francesa,
de caràcter més científic gràcies
a la utilització del telescopi i de
millors instruments
d’anivellació.
– Es determinen científicament les
coordenades geogràfiques.
– Es creen els primers serveis
cartogràfics estatals.
– També a les Balears apareixen
nombrosos mapes de les Illes i
plànols dels nuclis urbans.
Plànol de Llucmajor de Jeroni Berard, 1789

La cartografia al segle XIX
 Al segle XIX, la
cartografia evoluciona
científicament: treballs
de topografia i
geodèsia.
– 1870: creació de
l’Instituto Geográfico i
formació del Mapa
Topográfico Nacional
(MTN), de tot l’estat, a
escala 1:50.000.

Plànol del port de Cabrera, J. Gómez Imaz, 1893
Alexander von Humboldt (1769-1859)
 Explorador, naturalista, astrònom,
diplomàtic, mineralogista i
anatomista prussià.
 Amb el baròmetre estudià la
topografia de la Península i
descobrí l’existència d’un gran
altiplà en el seu interior (la
Meseta).
 Autor de Kosmos (1845-1862),
recull dels coneixements
geogràfics i geològics de l’època.

El volcà Orizaba des de la selva de
Jalapa
La cartografia al segle XX. La toponímia
 La cartografia del segle XX
és marcada per la revolució
tecnològica que caracteritza
aquest període.
 El registre de la toponímia
és inseparable de la
confecció dels mapes
topogràfics.
– A les Balears, els treballs
del menorquí J. Mascaró
Pasarius (1923-1997)
constitueixen un precedent
important en la recol·lecció
dels topònims propis de les
Illes.

Ciutadella. Mapa General de Menorca,
Pasarius, 1946-1951
Les noves tècniques de representació: la
fotografia via satèl·lit
 A la segona meitat del
segle XX els progressos
de l’aeronàutica posen les
bases dels aixecaments
topogràfics actuals.
 La col·locació en òrbita
de satèl·lits equipats amb
sensors remots ha obert
un nou camp en la
cartografia: la
teledetecció.
La fotografia via satèl·lit
Corrents oceànics
Relleu submarí
La fotografia via satèl·lit
La fotografia via satèl·lit
La fotografia via satèl·lit
La fotografia via satèl·lit
Volcans i terratrèmols
El Niño
La fotografia via satèl·lit
La fotografia via satèl·lit
Les Illes Balears via satèl·lit
La cartografia digital
Bibliografia bàsica
 http://www.cerveracentre.com/inicial1.html
 http://nivel.euitto.upm.com
 http://www.uco.es/~bb1rofra/documentos/proyecciones/proyecciones










.html
http://club.telepolis.com/geografo/indice.htm
http://www.xtec.es/~aguiu1/socials/geo03gwg.htm
http://nivel.euitto.upm.es/~mab/tematica/htmls/inicial.html
Atles de les Illes Balears (versió CD ROM), 1998.
Atles Nacional de España, tom I. Ministerio de Obras Públicas,
Transporte y Medio Ambiente. Instituto Geográfico Nacional, 1995.
Catàleg de l’Exposición de Cartografía Mallorquina, Eurocarto VIII,
1990.
Enciclopedia Encarta 98. Microsoft (versió CD ROM), 1998.
Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1987.
Gran Geografia Universal, vol. I. Edicions 62, 2000.
700 anys de cartografia a les Illes Balears. Ajuntament de Palma,
1986.
ANNEX DOCUMENTAL
El naixement de la geografia moderna
 Al segle XVII, dos esdeveniments marquen la
formació d’una geografia científica:
– l’acumulació del capital mercantil crea la necessitat
d’autèntics estudis de mercats per afrontar la
competència.
– el pensament geogràfic s’allibera del teocentrisme.
 Bernhard Varen (1621-1650) publica la
primera geografia General on recull les
aportacions de Kant. La seva obra marca una
tendència explicativa.
ANNEX DOCUMENTAL
 Als segles XVIII-XIX, amb els considerats
pares de la geografia moderna, la geografia
arriba a l’esfera universitària.
 Alexander von Humboldt (1769-1859) introduí
el treball de camp, fixà la temàtica de la
geografia general i inicià la geografia regional.
 Karl Ritter (1779-1859) fou el primer professor
universitari de geografia. En la seva obra
relaciona el medi físic i l’activitat humana.
ANNEX DOCUMENTAL
 A finals del segle XIX, dos fets marquen l’evolució
de la geografia de l’època:
– la formació dels imperis colonials.
– les unificacions alemanya i italiana.
 Es creen les societats geogràfiques i apareix la
primera escola geogràfica, l’alemanya.
 El 1879 es crea la càtedra de geografia a la
Universitat de Bonn i el 1923 es funda la Unió
Geogràfica Internacional. Ambdues dates marquen
la consolidació científica de la disciplina.
ANNEX DOCUMENTAL
Les escoles geogràfiques
L’escola alemanya:
–
–
–
–
considerada la primera, és hereva de Humboldt i Ritter.
es decanta per la geografia general.
el seu interès se centra en la geografia física.
un dels seus iniciadors és, entre d’altres, Ratzel, creador
de la geografia humana i un dels principals difussors del
determinisme geogràfic.
– destaquen les obres de Köppen i Christaller.
– mostra una progressiva diversificació i consolidació de
les tendències temàtiques especialitzades de la geogafia
contemporània.
ANNEX DOCUMENTAL
 L’escola francesa:
–
–
–
–
–
destaca el seu interès per la geografia humana.
està molt lligada a la ciència històrica.
aplica el mètode descriptiu i explicatiu.
es decanta per la geografia regional.
tendrà una gran influència sobre altres escoles (com,
per exemple, l’espanyola).
– el seu fundador és Paul Vidal de la Blache el qual
va definir el possibilisme.
– destaquen les obres de Martonne i L. Febrve.
ANNEX DOCUMENTAL
 L’escola anglosaxona:
– està molt influïda per l’escola alemanya i, per tant,
pel determinisme.
– prioritza la geografia física però hi apareix la
geografia cultural.
– també hi ha presència d’estudis de geografia
regional.
– hi apareixen la geografia quantitativa i el corrent
socialista (utòpic i científic).
– té enfocaments eminentment pràctics.
ANNEX DOCUMENTAL
Corrents geogràfics recents
 En l’actualitat es fa evident una nova
problemàtica: la multiplicitat de sabers
geogràfics dificulta el desenvolupament
de la geografia com una ciència de
síntesi i obliga a l’especialització.
ANNEX DOCUMENTAL
 Els corrents de pensament són molt diversos.
Destaquen:
–
–
–
–
–
–
–
geografia regional tradicional.
geografia cultural.
geografia aplicada.
geografia quantitativa o nova geografia.
geografia de la percepció.
geografia radical.
geografia humanista.

similar documents